ÉS ARA LA VIDA

Ells s’acaronaven la vida
besant-se els records amb les mans
plenes de poma i enyorança
El vent entrava suau en els dies
quan no pensaven en res i tot era cel
i ballaven baix la lluna de joventut

Ara, junts per la boira dels seus cabells,
miren cap al futur ple de foscor
i tremolen
La por entra dins d’ells,
el monstre del què serà demà, l’any que ve
Ai, quin esglai d’horitzó
I els malsons entren als seus cors
i amaguen la vida,
angoixa del no saber, del temps que rodola
implacable

I ell la mira i somriu a les seues galtes,
a la carícia tendra dels seus dits passant
fugitius com sempre per la seua pell
I ella el mira i els núvols s’envolen
És ara la vida, comprenen, de sobte
 I ixen de la closca a besar el món
de la mà calenta del seu amor.